Inicials B.B

L’altre dia vam anar quatre amics a prendre una copa per la vila de Gràcia. No estàvem segurs d’on anar perquè era dijous i no hi havien molts bars oberts. Així que el senyor “L” va proposar anar a una cocteleria oberta recentment. Per que us feu una idea de tot plegat us explico una mica qui és el senyor “L”. El senyor “L” és un d’aquells moderns de passat heavy que d’un dia per un altre va canviar de look per poder lligar i que ara vesteix segons els cànons de la modernor de la ciutat comtal: ulleres ray-ban, tall de cabell destartalat i vestuari igualment destartalat compost per sabates esportives i pantalons de camal estret. Total, que vam anar a petar al local en qüestió.

No estava malament. Segons el senyor “L”, el disseny gràfic i l’interiorisme del bar l’han fet una parella amiga seva i que comparteix taula amb ell a la feina…una cosa així. No ho recordo molt bé.

A la cocteleria vam estar parlant de música, de cinema, i bla, bla, bla, fins que vam decidir marxar. Abans però vam voler fer un cigarret a la sortida. Vam pagar les consumicions (caretes de collons) i vam sortir. Aquí va arribar una noia maca. Va sortir també de dins del bar i se’ns va acostar a demanar-nos un cigarret.

El senyor “L” va reaccionar ràpidament i li va oferir un d’un paquet, però ella li va demanar de l’altre paquet que portava a la mà i que era de tabac de liar . Jo ràpidament vaig aprofitar per demanar-li que me’l donés a mi el liat.

Jo ja tenia el meu cigarret i me’l vaig encendre mentre la noia li demanava al senyor “L” que li aguantés la copa mentre ella es feia el cigarret. No vaig considerar que fos un gest inusual el fet de demanar que algú t’aguanti la copa però vaig veure que allò al senyor “L” li va molestar. I no només això, si no que als altres dos amics, el senyor “M” i la seva xicota la senyora “Y” , tampoc ho van interpretar com un gest molt amable. El senyor “L” com que no li va agradar haver de sostenir la copa de la noia maca li la va deixar a un costat del portal del bar en un lloc aparentment segur. Cal dir que el senyor “L”  li seguia la veta a la noia maca i en alguns moments la conversa era divertida però el posat de la resta del grup era una mica tens. Jo la tenia al meu costat a aquella mossa. De fet, no m’hi vaig fixar gaire amb ella. Era una noia de cametes primes i cara  mona. Però hi havia alguna cosa d’ella que hem semblava familiar. Tot plegat hem feia estar una mica confús ja que no entenia el per què d’aquella incomoditat generalitzada i visible també a les cares dels altres dos amics, el senyor “M” i la senyora “Y”.

De cop vaig reconèixer la veu de la noia maca. Vaig girar-me una altra vegada, la vaig mirar amb atenció i vaig veure que era ella. Era la de les inicials B.B.!!

En aquell moment, un cambrer del bar va ensopegar amb la copa de la B.B. desada a la cantonada pel senyor “L”  i es va trencar. Un mal presagi. Ja veia que la cosa no acabaria bé i que tot el que estava passant era perquè tots l’ havíem reconegut. Cal dir que noia d’inicials B.B. cau malament a molta gent per molts motius: per la seva manera de parlar, perquè és primeta (i això a les noies els hi fa ràbia), perquè és famosa i perquè sempre que surt a la tele somriu com si hagués menjat algun bolet al·lucinogen, amb mirada trapella  i parla de cultura …com ho diria…com si fos una crema  epidèrmica de ràpida absorció, d’aquestes que es posa la gent per no se sap ben bé que…

A tot això va sortir un veí emprenyat pel balcó i va cridar-nos: “Silenci!!” .  Estava escrit a les estrelles que la identitat de la B.B. no es podia passar per alt, i que ni l’ atzar ni ningú podia fer veure que ella no hi era.  Estic segur que la B.B. també sabia que l’havíem reconegut.

Ens vam haver d’anar. Era impossible continuar amb aquella situació. Abans però quedava la traca final amb el senyor “L” de protagonista acomiadant-se de la B.B.

-Bé doncs ens veiem…perquè tu… tu… ets… ets…

Em va fer l’efecte per un moment que la situació podria acabar bé i que en reconèixer-la obertament, hi hauria la possibilitat d’un comiat educat. Malauradament el senyor “L” no va acabar la frase adequadament, i lluny de resoldre la situació, va acabar d’empitjorar-ho tot:

-… ets…ets… tu d’on ets?
-De Terrassa! -li va contestar la B.B, visiblement enfadada.
-Ah! Jo tinc un amic de Terrassa!

Res a fer. No va ser possible i el desastre ja va ser total quan la B.B es va negar a donar dos petons de comiat al senyor “L”  -Jo, com a molt, et dono la mà!- li va contestar mentre el senyor “M” i la senyora “Y” marxaven carrer avall cridant:-Deixa-la! No veus que aquesta tia és la B.B???? Qui s’ha pensat que és ?? Imbècil!!.