Carta oberta a l’Alcalde Xavier Trias

Carta Oberta al Xavier Trias

Alcalde.

Intentaré ser breu. Sóc un barceloní a l’atur. No és cap novetat. Haig de tirar endavant. Tampoc és cap novetat malgrat el discurs de la moda conservadora que parla dels aturats com “conformistes” i afortunats del gaudir d’una vida sense treball (si existeix alguna persona aturada d’aquesta naturalesa, si us plau feu-m’ho saber, perquè jo, al meu entorn no n’he trobat mai cap).

Doncs bé, li escric per posar de manifest una vivència amb la qual s’evidencia un cop més que les institucions com la seva han perdut el nord i que la ciutadania ha de posar fil a l’agulla i no permetrà que la seva estupidesa assoleixi cotes que permetin fets com els que relato a continuació.

El passat gener vaig pensar que podia guanyar algun diner fent classes de música a nens aprofitant la mancança que tenen  les escoles en aquesta matèria i donats els meus estudis de música que he adquirit al llarg dels anys. Vaig imprimir quatre cartells amb la meva impressora laser a dos colors per fer-ne difusió.

Sóc dissenyador gràfic i no es per tirar-me floretes però el cartell va resultar molt millor que molts que vostès encarreguen a estudis de disseny pels quals paguen notables sumes de diners. Sí, ho accepto. És una opinió totalment subjectiva, però també tinc algun reconeixement d’algun ajuntament com el seu per feines similars. Per això, malgrat no li adjunti en aquest escrit una imatge amb el resultat final, li puc garantir que era un cartell correcte, engrescador, vigorós però no cridaner, modest i solemne.

A l’A-4 només hi posava “Classes de Música” amb color rosa i amb lletres guixades a mà al centre. A sota, a l’extrem inferior i amb una tipografia Geogrotesque, el contacte, amb el meu telèfon i l’adreça on dono les classes.

Vaig agafar-ne dos. Un el vaig penjar a un opi publicitari a la Rambla del Poble Nou (barri on visc) i l’altre al meu carrer, al davant de la Biblioteca en un cilindre de sortida de fums de l’aparcament subterrani. Els altres dos els hi vaig donar al meu pare, un jubilat de 80 anys.

El dia que els vaig imprimir va coincidir que va venir-me a veure i de camí de tornada a casa seva va oferir-se a enganxar-ne un parell i ajudar-me en la meva recerca de feina. Els va enganxar al meu carrer, un en un pal de fusta tractat amb creosota (un d’aquest que sostenen un servei de telèfon o electricitat i que encara no han sigut retirats malgrat ser cancerígens) i davant d’una caixa d’estalvis (perdó! ara un banc). Doncs aquí ve el desenllaç de la història.

Ahir vaig rebre una carta del seu consistori amb una sanció de més de 300€ per la “col·locació” d’un cartell en la via pública i haver incomplert la ordenança de civisme. La imatge que documentava la denúncia era una foto de baixa qualitat en B/N del meu cartell sobre el pal de fusta cancerigen.

Li ha agradat el relat?

Així doncs m’agradaria que em respongués algunes preguntes.

Creu que el meu acte de posar 4 cartells al carrer per voler treballar és un delicte?

Creu que vostè té el dret moral de poder-me acusar de delinqüent o incívic per haver incomplert un llei que fa distincions arbitràries de lo que es pot i no es pot fer a la via pública? Creu que aquesta forma de persecució a qui fa ús de l’espai públic en contra dels seus criteris capritxosos li reportarà a vostè, als seus votants i a la resta de barcelonins algun benefici?

Procuraré ser lo més explícit possible i momentàniament adoptaré malgrat em sàpiga greu, l’argot i discurs que fan servir gent com vostè en les seves aparicions públiques per veure si li pot quedar clar el desencontre intel·lectual i moral que ens separa a vostè i a mi. Per això penso que millor és anar acompanyat en aquest desencontre. Malgrat no tenir representació a cap parlament, no tinc cap mena de dubte en fer servir la primera persona del plural per expressar malestar:

Senyor Alcalde, estem cansats. Com als bancs, a vostès se’ls ha acabat el crèdit. No els hi queda res. Han perdut qualsevol tipus d’autoritat sobre la gent i ens han perdut el respecte.

Com vol que jo li pagui a vostè 300€ per haver enganxat un cartell al meu carrer per intentar treballar? Com vol que li pagui a vostè, que gasta amb el seu partit ingents sumes de diners públics en, per exemple, els períodes electorals per assolir el seu càrrec a l’alcaldia de Barcelona a base de propaganda ineficient? Com vol que accepti una sanció per un cartell, vostè que embruta l’espai públic amb la seva ideologia estèril, amb publicitat d’esdeveniments que interessen només a uns pocs i amb missatges de tota mena, d’estètica grollera i impersonal, convertits en insults per la gent oblidada, aquella que vostè rebutja i només la vol per mantenir-se a la poltrona. Ofensa rera ofensa. Una vegada i una altra.

Així docs, que es pensa que hem de fer? Acceptar un cop més les conseqüències de la seva política dement i arbitrària? Jo que tinc tant poc a perdre? I pensa de veritat que podrà acusar-me d’incívic simplement per què existeix una llei que així ho diu?

Espero gaudeixi del temps que li queda al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona. Com que sé que a vostès els agraden les metàfores marineres li regalaré una amb l’esperança que entengui en quina mena de situació ens hi trobem tot plegats. M’agradaria que ho entengués, de veritat. És el mínim que ens pot quedar. Amb això crec que podem estar tots dos d’acord. La metàfora diu així:

Fer una travessia nadant, per llarga que sigui, amb una barca al costat, la pot fer qualsevol. No cal que sigui bon nadador, ni que tingui bona tècnica, ni una forma física excepcional. Si s’està cansat un s’agafa a la barca i després s’hi continua. Però què passa si la barca t’abandona o s’enfonsa? Que tard o dora t’acabes ofegant. Jo a vostè, l’estic veient nadant de mala manera al meu costat. Fa temps que tots estem al mig del mar abandonats per l’enfonsament de la barca que vostès van capitanejar i que tots vam noliejar. El temps s’acaba i ens ofegarem tots, segur. Però no vulgui aguantar uns minuts més a costa d’ofegar l’altre que té a la vora.

Senyor Xavier Trias, abandoni la seva responsabilitat al capdavant de l’Alcaldia de Barcelona.

Encara està a temps de recuperar allò a lo que em referia abans i que pensava que podríem estar d’acord: la dignitat.

Sigui valent i vagise’n.

Amós P.i Escrig

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s