Etiquetado: Música

Viatge a lo desconegut

Algú va dir que el soroll és germà bastard de la música o allò que la música popular és a la música clàssica. Els dos conceptes, música i soroll, comparteixen la majoria de trets comuns: silenci, freqüències audibles i patrons.

Lluny de ser antagonistes, la música i el soroll es confonen, s’interpel·len i es complementen. Ens pot molestar com el brunzit més irritant la música clàssica que se’ns obliga a escoltar dins el tren o podem gaudir de passatges sònics desconeguts i a partir de la nostra percepció i natura més profunda.

Segurament, el viatge perceptiu del fet musical és anterior al llenguatge i malgrat que l’home ha evolucionat amb tècnica i coneixement, conservem aquesta facultat de percepció sonora profundament dins del nostre cervell.

Suposo que en aquells temps, en quals els nostres ancestres despertaven i encara no havien sofisticat formes de comunicació com el llenguatge, ja existiria la transcendència i el pensament més enllà de la de la mort.

Fa uns pocs milers d’anys el cristianisme va aportar una nova mirada a l’existència humana transformant en humà lo transcendent i fent servir l’escriptura com l’eina de divulgació i comunicació. Afortunadament hem anat molt més enllà.

En aquests dies de celebració de Setmana Santa, d’ascensions, miracles i d’ostentació ritual, proposo fer l’esforç d’apropar-vos als nostres orígens d’una manera més primitiva gaudint del següent vídeo. Sons terrenals i silencis esfereïdors. Un aproximació breu a lo desconegut d’anada i tornada.

“KEITH ROWE” a l’Ones de Crom.

“D’aquest històric improvisador britànic membre dels AMM en repassem la seva trajectòria en solitari i en col·laboració des dels 90. Primer escoltem àlbums d’ell sol com “A Dimension Of Perfectly Ordinary Reality” (1990) i “Harsh, Guitar Solo” (2000) on es presenta els seu estil de manipulació de guitarra elèctrica amb transitors, objectes metàl·lics, pinces, fustes, cordes i electrònica. Amb el saxofonista EVAN PARKER escoltem les repeticions i manipulacions sonores de “Dark Rags” (2000), amb el trio amb el guitarrista TAKU SUGIMOTO i l’electrònica de GÜNTER MÜLLER el treball “The World Turned Upside Down” (2000), amb el manipulador de sons electrònics TOSHIMARU NAKAMURA “Weather Sky” (2001) i “Flypaper” (2002) junt als sons electrònics de la guitarra d’OREN AMBARCHI. De la sessió amb el pianista JOHN TILBURY escoltem “Duos For Doris” (2003), del col·lectiu MIMEO junt a músics d’ordinador, sampler, violins i piano un tema de “Music In Movement Electronic Orchestra” (1999), “Rabbit Run” (2003) amb la improvisació amb els músics d’electrònica i samplers MARCUS SCHMICKLER i THOMAS LEHN i “Contact” (2009) amb la manipulació de freqüències de la japonesa SACHIKO M.” Ones de crom. 2011
Vodpod videos no longer available.

1st collector for KEITH ROWE
Follow my videos on vodpod

Santa Mònica Produeix Música Pop

Durante dos meses he estado participando en la convocatoria “Centre d’Art Produeix Música Pop”, un proyecto d‘Oscar Abril Ascaso. Mi participación surge gracias a un proyecto musical de pop que presenté en su momento llamado ASSEMBLEA

“Centre d’Art Produeix Música Pop” nace de la mente del artista Oscar Abril Ascaso cuando el Centre d’Art Santa Mònica le propone realizar una exposición. Oscar Abril sumido en esos momentos en una banda de pop llamada “Oscar Abril Ascaso + SedContra Avec les Autres” propuso llevar el pop a Santa Mònica.

La inicativa de Oscar Abril llama la atención por sincera, previsible y realmente inovadora. Desplazar la actividad de un centro de arte hacia el terreno musical, y la música hacia el ámbito de las artes plásticas me parece un ejercicio contemporaneo perfectamente articulado, de gran sensatez y necesario sobre todo para hacer visible la actividad musical que se genera fuera del stablishment. Ni ” underground” ni “independiente”. La bandas de música que se situan fuera de todo eso y buscan realmente la expresión artística como único objetivo cada vez son más, están más convencidas y son más visibles. Es más, los frutos son mucho más atractivos de los que se pueden encontrar en los circuitos tradicionales. Por primera vez, dinero público se ha destinado a promocionar una realidad compleja y rica que solo algunos habían dado a conocer con esfuerzo y cabezonería. El caso de Daniel Granados con Tarántula y los problemones con el SGAE son ejemplos perfectos de la soledad que gozan los artistas cuando se niegan a ser explotados y luchan por ser libres ellos y su obra.

Santa Mònica, Oscar Abril Ascaso y Daniel Granados han formalizado una inicativa imposible en la escena musical catalana y quizá española. Acercar la verdadera esencia de la música al arte es el único camino. Todo lo demás es supérfluo.